L’ESTEL VIATGER
Un estel volava cada dia per
damunt de la platja.
Ho feia orgullós, majestuós,
estenent les seves ales de paper batudes per l’aire juganer que el duia d’una
banda a l’altra.
L’estel era feliç.
Però de vegades veia passar els
ocells, lliures i els núvols, eteris, i ell mirava cap avall, en direcció al
nen que el feia volar, subjectant-lo i governant-lo amb el cordill que el
mantenia llogat, unit a la seva mà i a terra.
L’estel es demana què passaria
si aquell cordill es trenqués.
L’estel de vegades estirava una
mica més i una mica més, provant de...
L’estel volia ser com els ocells i els núvols.
-Qui sóc? Què sóc? –es
preguntava de vegades.
Llavors, un matí, el cordill es
va trencar.
Renoi! L’estel es va posar a
volar, i a volar, i a volar, arrossegat pel vent, dut a les alçades, batut com
una estrella inofensiva. Es va sentir emocionat, es va enfilar pels tobogans
invisibles de l’aire i va baixar pels vertígens al·lucinants d’aquella
immensitat.
Tanmateix... no dominava els
seus actes, ni els seus girs, ni la seva pròpia existència. El governava el
vent, el fred i la calor. Sense aquell cordill que el mantenia ferm i quiet...
L’estel gairebé es va fer miques
contra el terra. L’estel gairebé es va perdre en les alçades.
L’estel es va estavellar contra
unes altes torres metàl·liques.
S’hi va quedar, atrapat,
immòbil, trencat.
La pluja el va castigar. El fred
el va trencar. La calor li va fer perdre els colors.
A baix, va veure el nen que
l’havia construït, i que l’havia fet volar.
I es va adonar que el seu destí
no era el dels ocells, ni el dels núvols, sinó simplement ser un estel.
Quan va caure a terra, molta
estona més tard, arrencat de nou per una ràfega de vent, el nen era allà,
esperant-lo.
El va agafar amb les mans, se’l
va endur a casa, el va arreglar, el va pintar altre cop amb papers de colors i,
finalment, van tornar a la platja.
El primer dia de la nova
existència, l’estel es va sentir feliç.
Va saludar els ocells, i els
núvols, i el vent, i el Sol, i la vida.
I es va aferrar al cordill que
li donava seguretat i l’unia a la mà del nen, el seu amo; se sentia com un fill
de paper aferrat als seus pares de carn i ossos.
-Sóc un estel! –va proclamar amb
orgull.
Encara podeu veure’l volar, en
qualsevol platja.
Somio
que somio,
Despert
estic!
Volo que
volo,
Adormit
visc!
Somio i
pregunto:
Sóc jo
qui sóc?
Vaig en
un somni,
Hi vaig
o no vaig?
No sé si
volo.
No sé
qui sóc!
Contes i
poemes per a un mes qualsevol, J. Sierra i Fabra i A. García
Teijeiro
Felicitem els guanyadores i guanyadores del Concurs literari
Sant Jordi 2013!
Llengua catalana
Categoria D Prosa:
La meva mare també és un pare?”Minie” Sara Gómez, 1r A
Poesia: Un llibre interessant. “Mustache”Alejandra Francisco, 1r B
Lengua castellana
Categoría D: Prosa: Amor de infancia de “Dopeurnicon”,
Janine Viste de 2ºA
Poesía: En el
abismo de “Art Love”, Alejandra Francisco Caliwara 1ºB
Llengua anglesa
Categoria
D: Prosa: A Voice for the voiceless de “Haveyouseenthisgirl”, Cristine Santiago de 2n A
Prosa:
I Until now I wonder... de “Dopeunicorn”, Janine Viste de 1r B
Un llibre interessant
Una
flor olorosa
no
té cap semblança
amb
una pedra rugosa,
ni
un cel blau
amb
una taronja sucosa.
Sempre
ens han dit
que
al cel hi ha la lluna
i a
sota la terra, la runa,
i
que no podem trobar més.
Però
un llibre interessant
ho
pot canviar tot:
pot
fer-nos pujar a un cel olorós,
i
deixar-nos tastar una lluna sucosa
per
tornar a la terra ennuvolada
i
convertir la runa
en
pedra il·luminada,
en
taronja somiadora.
Un
llibre interessant
en
pot ser el causant:
és
especial, i genial,
i
màgic.
Mustache
¿La meva mare també és un pare?
Avui, dia 18, la meva
germana i jo hem anat a casa després d’anar a patinar. La meva germana m’ha promès
explicar-me una història sobre una superheroïna un cop acabats els deures.
Ja havia acabat els
deures, i em vaig asseure a la catifa al costat d’ella i, com sempre, em va preparar
una xocolata boníssima amb núvols de llaminadures. Quan ella es va asseure al
coixí del sofà, va començar la història.
“La història d’avui tracta
d’una superheroïna, que és la nostra mare”, va dir la meva germana.
La nostra mare? -vaig dir
jo amb curiositat.
Sí, la nostra mare. Com saps la mare està sola, no
té l’ajuda d’un marit com les altres mares, a part de la seva filla gran, però
no és suficient per dues filles; ha de pagar l’aigua, l’electricitat, el gas, el
lloguer, la roba, les sabates, el menjar, i ja saps que, amb la crisi, la mare
no pot pagar tantes coses.
Doncs la mare sí que és
una superheroïna! Jo vull ser com la mare! -vaig dir entusiasmada.
La nostra mare està a l’atur, la van acomiadar
de la feina. Ara sols li paguen molt poquet i no arriba per pagar-ho tot, però
saps què?, que ella ho intenta cada dia per nosaltres, per sortir endavant, fa
tot el possible, i per això la mare és una superheroïna. A part, ella fa també
del nostre pare.
Un pare? Però la mare no
és una dona? És una dona, veritat? O és un home també? Quina confusió!
No Sarah, la mare és una
dona, però també és com un pare. Ella sols té un salari cada mes. Si tinguéssim
un pare tindríem dos salaris al mes,
però com no tenim pare... doncs mira. Ara bé, la mare no es rendeix així com
així i la mare tampoc vol que treballem en cases com ella; ella vol que
treballem d’alguna cosa agradable.
Ja està? -vaig dir jo
amb una cara confusa.
Què et pensaves? que
durava tres hores? Ja han passat dues hores des que vam començar.
Ah, sí? Que ràpid passa
el temps! Pensava que havien passat 20 minuts o així.
Va arribar la mare amb
la bossa de la compra i la vam ajudar a pujar-la. Pesava molt, però la vam
ajudar. Li vaig explicar tota la història i es va posar molt vermella de la
vergonya. És clar, com li havíem dit
tantes coses boniques a la mare... No m’estranya que es posés vermella.
Aquell dia ho vam passar
molt bé.
“Minie”
En el abismo
Sin rumbo estoy
y mil pasos doy,
no sé en qué pensar
pero tú me haces llorar.
Infinitas lágrimas
caen por mis mejillas
echaba esos momentos
en que me hacías reír.
Me cuesta respirar,
sufro por no poder hablar,
ya nadie me va a escuchar
y callada siempre he de estar.
Algo me hizo parar
y en el abismo creo estar,
siento que el viento me acaricia
esta sensación es una delicia.
Miro abajo
y veo un gran agujero,
esto me da miedo
pero aguantar más no puedo.
Tengo que dejar de sufrir
ya nada más voy a pedir,
mi corazón dejará de latir.
En el abismo estoy
un salto doy.
Art Lover

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.